Mercè Rodoreda
"Vull escriure, necessito escriure; res no m’ha fet tant de plaer d’ençà que sóc al món, com un llibre meu acabat d’editar i amb olor de tinta fresca"
Obrim aquesta nova secció parlant de la figura de Mercè Rodoreda quan es compleixen quaranta anys de la seva mort. Han estat molts els factors que l’han portat a considerar-se una de les escriptores catalanes més importants del segle XX. Caracteritzada per la seva capacitat per captar les emocions i les experiències humanes a través de les seves nombroses publicacions, Rodoreda ha escrit obres que avui dia ja són tractades com a obres clàssiques de la literatura catalana, com ara "La plaça del diamant" i "Mirall trencat".
La seva escriptura és profundament emotiva i lírica, i aborda temes com la identitat, l'amor, la pèrdua i la por. L’escriptora va ser influenciada pels esdeveniments històrics que van tenir lloc durant la seva vida, com ara la Guerra Civil Espanyola i l'exili. Rodoreda va ser una dona trencadora dins un món dominat pels homes, va ser la primera dona a guanyar el Premi Joanot Martorell per la seva novel·la "Aloma", i va continuar sent una veu important en la literatura catalana fins a la seva mort el 1983.
Tanmateix, Mercè Rodoreda és molt més que premis i reconeixements. Per poder saber com va convertir-se en tota una icona, cal conèixer la seva història.
Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d'octubre de 1908. La seva infantesa és feliç però solitària. És filla única i el fet d’anar a l’escola només des dels set fins als deu anys d’edat, fa que no es relacioni amb infants de la seva edat. Creix en un ambient de barri tranquil i amb una família que l’estima, sobretot, el seu avi, que li inculca la passió per la lectura. La mort d’aquest marca la seva adolescència només amb 12 anys.
El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica i n'havia tornat ric el 1921. Ella té només vint anys. Aquest matrimoni no és mai acceptat per Rodoreda i tenen un únic fill el 1929, Jordi Gurguí. Aquest és un fet traumàtic per l’autora.
Davant de totes les vivències en la seva joventut, als anys trenta, Mercè Rodoreda decideix iniciar-se en la literatura per evadir-se de la seva realitat.
Inicia una carrera amb col·laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de contes i, també, amb la publicació de novel·les com "Sóc una dona honrada" el 1932 i "Aloma" el 1938. L’escriptora també treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i es fa membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes.
El 21 de gener de 1939 s'exilia. Junt amb altres escriptors catalans com Pere Calders i Armand Obiols s'instal·la al castell de Roissy-en-Brie, a la vora de París. Allà Rodoreda comença una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, que durarà fins a la mort d’aquest el 1971 a Viena. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Rodoreda i Obiols opten per quedar-se a França. Un cop els nazis entren a París, la parella emprèn la fugida a peu cap a un lloc segur.
Viuen a Llemotges i a Bordeus, però es tornen a instal·lar a París el 1946 en una època de duresa extrema i pura supervivència. La seva obra literària es veu dificultada per la precarietat econòmica en què viu Rodoreda. Tanmateix, el període de 1940 a 1950 és quan l’autora escriu les seves obres més dramàtiques encara amb esperança republicana.
Sobre el 1946 comença a escriure poesia lírica. Escriu sonets per a la Revista, el 1947; guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on és proclamada Mestra en Gai Saber.
Armand Obiols va obtenir feina com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides a Ginebra el 1954, i això va portar estabilitat econòmica a la vida de Mercè Rodoreda que va fer-la entrar en una etapa de gran creativitat i recopilar els seus contes dispersos en diverses revistes de l'exili, afegint-hi material inèdit. Va trencar el seu silenci de vint anys amb la publicació de "Vint-i-dos contes", que va guanyar el premi Víctor Català el 1957.
La seva consolidació definitiva com a escriptora es va produir amb la publicació de "La plaça del Diamant" el 1962, gràcies a la recomanació de l'escriptor Joan Fuster. A partir d'aquí, va establir una relació estable amb el món editorial amb el segell del Club Editor.
Amb la mort sobtada d'Armand Obiols el 1971, la solitud de Mercè Rodoreda a Ginebra es va fer més gran i va decidir construir un xalet a Romanyà de la Selva, on va acabar d'escriure "Mirall trencat" (1974), considerada per molts com la seva obra més sòlida.
Després d'haver estat diagnosticada amb càncer, Mercè Rodoreda va morir en una clínica de Girona el 13 d'abril de 1983, i va ser enterrada a Romanyà de la Selva. L'Institut d'Estudis Catalans va ser nomenat hereu del llegat literari de l'autora, el qual va portar a la creació de la Fundació Mercè Rodoreda. El premi Mercè Rodoreda de contes i narracions es convoca des de 1998 en homenatge a l'autora i la seva obra no ha parat de ser reeditada i traduïda.