Sebastià Alzamora
"Sempre m’ha cridat l’atenció el contrast entre la naturalesa i l’artifici, entre el que ens ve donat pel món mateix i allò que som capaços de construir els homes."
Sebastià Alzamora i Marín, nascut a Llucmajor (Mallorca) el 6 de març de 1972, és un escriptor i crític literari català. Va obtenir la llicenciatura en Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears el 1995 i, el mateix any, es va traslladar a viure a Barcelona. Des de llavors, ha combinat la seva activitat com a creador literari amb tasques acadèmiques i de gestió cultural.
Al llarg de la seva carrera, ha ocupat diversos càrrecs en el camp de la gestió cultural. Ha estat director de l'Espai Mallorca a Barcelona, delegat del Llibre de la Generalitat de Catalunya, director general de Promoció del Llibre de la mateixa institució i membre de l'Institut d'Estudis Baleàrics. A més, ha exercit com a director editorial de l'àrea de català de les editorials Destino i Moll. També ha tingut experiència com a professor, i ha estat responsable de la biblioteca de la Fundació Pere Vergés.
La seva carrera literària va començar a destacar l'any 1994 quan va guanyar el Premi Salvador Espriu amb el poema llarg "Rafel", que reflexiona sobre la mort d'un amic adolescent. Aquesta obra va ser seguida per altres reculls de poemes com "Formes del cercle" el 1996 i "Apoteosi del cercle", guanyador del Premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel el 1997. Alzamora s'ha establert com una veu sòlida i arriscada en el panorama literari català, sent considerat un autor innovador que alhora s'alimenta de les fonts dels clàssics. El 2003, va guanyar els Jocs Florals de Barcelona amb "El benestar", una obra que recupera el poema en vers llarg on s’estableix un diàleg entre el narrador i els monòlegs dels personatges que conformen la trama.
A banda del gènere poètic, com a narrador és autor de “L'extinció”, una novel·la propera al poemari “Mula morta” i guanyadora el 1999 del Premi Documenta. Amb la seva següent novel·la, “Sara i Jeremies” (2002), guanya el Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga. El 2005 torna a ser premiat, aquesta vegada amb el Josep Pla de narrativa, per “La pell i la princesa”.
També escriu narrativa breu. Ha escrit el conte “Història vertadera del peix Nicolau” (2003) i ha participat amb diversos relats breus en els volums col·lectius com “Set claus” (2001) i “Lauburu: Relats dels Pirineus” (2006).
Sebastià Alzamora forma part del grup generacional conegut com "Els Imparables", juntament amb Hèctor Bofill i Manuel Forcano. Amb aquests autors, va publicar el 2005 l'assaig programàtic "Dogmàtica imparable: Abandoneu tota esperança" i va participar en el volum col·lectiu "No badis, Catalunya!".
A més de la seva activitat com a escriptor, Sebastià Alzamora ha exercit com a crític literari, col·laborant en mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals com Serra d'Or, Lluc, El Mirall, El Temps, Avui, Diari de Balears, Diario de Mallorca, Benzina, El Singular Digital i Catalunya Ràdio, entre d'altres.